Dolça besada a gust a què s'acaba

Acabada l'estada a San Ramón i acabada la gran aventura final al mar carib esper a Managua la sortida del vol Managua- Miami.
Quins grans records que em deixa Nicaragua i quin munt de coses que he après i d'altres que he desaprès.
Sortirem fa deu dies, i sembla que fos ahir, de San Ramón amb la maleta plena d'esperances d'arribar com fos a Cord Island, una illa enmig del mar carib. El mateix dia poguerem arribar a El Rama, una ciutat just al costat de Río Escondido on s'agafaven les "pangas" cap a Bluffiels, tot i que després ens costà un dia més per poder trobar un vaixell de càrrega que ens dugués fins a l'illa. I així dilluns despertarem a Corn Island una illa que sura damunt el mar carib, plena de tranquilitat, on la platja i les aigües cristal·lines eren totes per nosaltres... una illa amb l'absència de grans hotels i turisme lleig, per ara. Una illa semblant a la nostra, en essència.
Després d'uns dies de platja, selva tropical, ron dins cocos, cervesa, reggeton, entre d'altres iniciarem el viatge de tornada a la part del Pacífic.
I els dies que hem passat fins avui han estat tranquils, i Granada i Masaya, i mercats, i gent, i vida, i comiats. Dies per gaudir i per assumir una mica tot el que hem viscut, cosa que durà el seu temps.
I llavors torn aquí on sóc, a un hotel de Managua, intentat tornar a la realitat, intentant preperar-me pel llarg viatge d'aeroports i avions.

I així d'aquí poc tornaré a l'illa, a la terra, tornaré a casa... tot i que un trosset de mi sempre restarà a Nicaragua.

I un inici de finals...

No ho sembla però ja som a dimecres. La darrera setmana a San Ramón encara passa més aviat que les altres, i ja és dir! Ahir vaig fer a casa un sopar mallorquí, un sopar d'estiu dins l'hivern de Nicaragua i amb la família de Nicaragua. I trampó, pa amb formatge y coca de trampó al costat de gallopinto (arròs amb "frijoles") y plàtan fregit, i quines mescles i quin goig comprtir cultures i gastronomies. El sopar agradà als de casa, o així m'ho varen fer saber. I quant els enyoraré, el dia a dia amb ells, la xerrada just acabar de sopar, n'Helenita que quasi sempre és per la meva habitació, les converses plenes de confessions amb n'Esther...

Avui es prepara un altre sopar, el sopar mallorquí amb els de ACNAS, amb la gent que tan i tan bé ens ha acollit i amb la que fa tan bo treballar!

I és que aquesta setmana serà un no aturar, esdevé intensa, de sopar en sopar, de comiat en comiat... Intentant aprofitar al màxim els pocs dies que em queden per aquí i agafant forces per iniciar el viatge cap a la costa atlàntica, un viatge que per dissort no té tornada a San Ramón.

De caps de setmana.

I què estrany tot plegat, i què estrany el pas del temps. I fa molt temps que no escric, i és que el temps passa massa aviat. Just demà iniciaré la meva darrera setmana a San Ramón i només de pensar-ho m'entra vertigen. Serà una setmana intensa, intentant acabar tot allò que començarem, intentant fer tot allò que encara no he pogut fer.
I el temps passa tan diferent de dilluns a divendres que de dissabte a diumenge. Passam uns caps de setmana intensos, cap amunt i cap avall, coneixent a gent diferent, gent nova, gent tan i tan diferent.
El cap de setmana passat anarem a Las Peñitas, una platja propera a León. I quina tranquilitat, quina pau, quin oceà tan càlid. I el sol tèbi sobre la pell i les ones trencant amb força damunt l'arena. I aquells trossets d'arena que feia hores no hi eren de cop apareixen i sembla que surin damunt l'aigua.I així el cap de setmana esdevingué un cap de setmana d'estiu, ja que tothom sap que els caps de setmana d'aigua salada són d'estiu, i esdevé el record d'una cançó que parla de l'estiu i de resoldre tots els problemes dient tanmateix.
Aquest cap de setmana fou ben diferent, arribarem a Somoto, i de cop dissabte al matí l'atzar ens retrobà amb els companys de l'inici del viatge, i que n'és de petit el món, i quines sorpreses ens dóna. Ferem el "Cañón de Somoto" al matí i al vespre ens dedicarem básicament a beure Toñas, la cervesa típica de Nicaragua. Avui diumenge iniciarem la nostra darrera tornada a San Ramón, i és que diumenge que ve ja serem lluny d'aquí, direcció Corn Island.

Quin intens viatge, un viatge que es farà curt i em deixarà amb ganes de més. Esper poder tornar a escriure abans de partir de San Ramón, abans de partir d'aquest poble que tan bé ens ha acollit i que tan em costrarà deixar, al que deixaré dient fins aviat.

El segon dia d'agost

Avui, avui és el primer dia dos d’agost que sóc fora de casa… Sóc lluny de casa i no m’ho puc creure, avui… avui aquí plou, plou i no deixa plou. I sembla que fins i tot el temps estigui d’acord amb mi, avui és un dia tapat tant per fora com per dins. I sóc aquí i no soc allà, i no se on hauria de ser i no se qui sóc. I pens en les places plenes, plenes de gent, l’ambient, Can moixet ple, les barres al carrer, calor, la música sonant… i pens i m’imagin a la gent, a la meva gent, la meva dins dins carrers pollencins, dins els meus carrers. I l’olor d’un record i l’auborada que escoltaré a les nou del vespre a Nicaragua. No puc escriure amb claretat, no puc dir tot el que sent i la pluja segueix caient feixuga damunt les teulades de zinc i en fa un escàndol.
I demà els cossiers damunt plaça, els ventalls fent feina i la ressaca també, un granissat de taronja… I la plaça plena a rompre i el fobiol i en tamborino. Ca la Meme amb la taula posada i tots al voltant… els moros i els cristians de la casa es preparen i na Núria es pinta els ulls de negre. Al carrer les cornetes i els moros sense camiseta. L’Aumoina és plena de gent i cristianes que esperen, en Joan Mas es preparara. En Dragut arribarà. I les cornetes, les cornetes sonen, l’olor a pólvora s’escampa… i quina Patrona més estranya, i quina Patrona!

Que molts d’anys i que passeu unes bones festes.

Masaya, Granada i Ometepe

Feia massa temps que no escrivia, massa temps sense dir res. I és que el temps passa aviat aquí. Podria dir que el temps passa diferent a Nicaragua, tot és tan diferent que fins i tot el temps i les distàncies també. La vida a San Ramón segueix molt bé, seguim amb el cens i l’avaluació nutricional dels nins, seguim a l’oficina passant la informació a ordinador, seguim més o menys igual.

Dimecres passat iniciarem un viatge, aprofitant que dijous era el trenta tres aniversari de la Revolució agafarem el divendres lliure i decidirem anar més lluny. El camí fou llarg, però tanmateix el camí també forma part del viatge i veure l’ambient de les estacions d’autobusos és tot un espectacle. Les estacions són plenes de venedors ambulants anunciant productes amb un to de veu monòton que després et sorprens imitant-lo, de pujades i baixades de maletes, sacs i d’altres objectes del sòtil de l’autobús, d’olors als llocs de venda de menjar dels mercats que hi ha al voltant, gent i més gent que espera, puja o baixa... tot és ple de moviment i de vida, a vegades de vides a les que sembla costar viure.

Hem estat visitant una de les parts més turístiques de Nicaragua: Masaya, Granada i la illa d’Ometepe. Però tanmateix és un turisme al qual nosaltres no esteim acostumats, no trobes grans hotels de vint i tants pisos damunt la sorra, no trobes atractius turístics explotats... no els trobes ara, però segurament d’aquí deu anys els trobem. Desgraciadament sembla seguir un rumb semblant al que visquerem nosaltres, el fet de que s’estigui construint un aeroport quasi bé internacional damunt la platja i damunt el volcà n’és un bon anunci... quin mal em feu als ulls la desolació d’aquella pista asfaltada, un aeroport a una illa volcànica que es troba damunt un llac a la qual s’hi pot arribar amb vaixell amb menys d’una horeta. Quins desastres.

L’estada fou genial i la gent també. A Ometepe trobarem un mallorquí, i mira si és petit el món, trobarem a un illenc a una altre illa quasi bé a l’altre punta del món. Una illa ben diferent a la nostra, una illa volcànica envoltada d’aigua dolça, una illa enmig d’un llac, un llac tan gran que quasi bé semblava la mar. Però els mallorquins som massa exigents quan parlam de platges i de la mar, però això és ben normal.

La tornada també fou llarga, massa hores de camí, haguerem d’arribar a Managua per poder tornar a Matagalpa i després a San Ramón. Però a la fi arribarem, i el millor de l’arribada fou la sensació de que havia arribat a casa. El sopar amb la família està ple d’anècdotes i relats del viatge, i és que tants dies sense veure’ls s’havien acumulat moltes coses per contar.

Acabada la primera setmana

Ja fa deu dies que sóc fora de casa, lluny, lluny de l'illa i lluny de res que s'hi assembli. I tantes que coses han passat, tants de verds, tantes persones, tants horabaixes de xerrades inacabables, vetllades a la casa de la família. Ja he passat dos caps de setmana, perquè a fora de casa el temps es conta en caps de setmanes.
La feina a l'oficina va bé, esteim elaborant un cens al barris del poble per detectar les necessitats que puguin tenir i també feim un anàlisi nutricional a nins menors de 5 anys per detectar possible desnutrició o d'altres problemes de salut.
M'estic acostumant al poble i a la gent, estic agafant confiança i al cap i a la fi s'hi està molt bé. M'estic acostumant a les dutxes amb aigua freda, a la gastronomia, a les plujes damunt la taulada de zinc...
El cap de setmana l'hem passat a San Marco, una comunitat just a sobre d'un puig, envoltat de blat de moro, plataners i arbres inacabables. Les condicions d'aquesta gent no són massa bones, cases ben petites, sense llum, sense aigua, fogons de llenya... lluny de tot viuen, sols hi ha una camioneta que arriba fins a dalt tres cops a la setmana però fa estona que no puja per la pluja, i de la carretera a peu hi ha unes dues hores caminant, o bé "trapando" com diuen aquí. La gent et tracta com si fossis un més de la família, el poc que tenen ho comparteixen i et posen a tu el millor plat i la millor cullera. Ha estat una experiència genial, una gent inolblidable.
Per baixar ha estat una mica més complicat, no ha aturat de ploure i hem arribat a la parada d'autocar ben ben banyats.
Arribats a casa, he dinat amb la família i ha esclatat la xerrada a la sobretaula.
Torna a ploure, la porta és oberta i just just entra aigua. No se com tornaré a casa, no duc ni la jaqueta ni el paraigües... ja ho vorem. Sembla ajustar-s'hi la cançó d'Antònia Font que hi diu "aquesta pluja que ho banya tot, treu de ses coses s'olor del món" i segueix...
Avui aniré a dormir encara més d'hora, el dia ha estat cansat.

Esper que tengueu una bona setmana, miraré de fer-ne cinc cèntims més endavant de la meva.

D'un estiu de cinc dies a Mallorca i l'arribada a Nicaragua

L'estiu a l'illa fou curt, un estiu que continuarà a la tornada, un estiu d'uns cinc dies, un estiu curt però intens, de Ciutadella i Sant Joan, des Trenc, de Pollença...
No cal pensar en l'estiu que no serà a ca nostra, en els tomàquets, els melons que semblen carabasses i síndries, de dies al sol a platges ja conegudes i tan tan estimades, de trempó davall un pi, de vesprades per dins els carrers de Palma, de gelats, de la Patrona, de la mar, de la sal... És dons un estiu que no és, almenys per jo, un estiu on no hi sóc. I així pens en l'estiu que faré aquí, a Nicaragua, a un poblet ple de colors i gent anomenat San Ramón, de la convivència amb una família molt agradable, de la feina que demà iniciaré, de les converses sobre guerres civils i desastres, dels intercanvis gastronòmics, de nins riallers, de fruites, de verds... i de tot el que vengui, de tot el que encara no se com i quan vendrà.
El viatge d'escales fou llarg, el no dormir pesava, però la companyia fou genial. El primer vespre a Managua el passarem molt bé, un hotel típic amb jardins plens de verds i un berenar tradicional. El canvi d'hora encara pitja, però supòs que demà ja haurà passat.
Avui passam un diumenge tranquil. Demà ja veurem el que ens espera.